La vida a Bruguera amb la dictadura de Franco com a teló de fons i el fet que els seus dibuixantsestrella se n'anessin per fundar Tío Vivo, una nova revista que els permetés aconseguir més recursos,mantenir el control creatiu dels seus personatges... -obtenir més llibertat, en definitiva- com ametàfora del règim franquista, és el marc i l'essència de L'hivern del dibuixant, la nova obra de PacoRoca, Premi Nacional del Còmic 2008 amb Arrugas.I és que en l'Espanya del 1957, ser historietista era un ofici. Els dibuixants no eren artistes, eren obrersde la vinyeta. Cobraven a tant la pàgina -o la vinyeta-, treballaven a preu fet, seguint uns patronsestablerts i inamovibles. Renunciaven als originals i als drets d'autor en canvi dels diners cobrats.Però en aquell 1957 es va produir un fet que va trencar la monotonia i va sembrar l'esperança. Cincextraordinaris historietistes, famosos pels seus personatges, van gosar rebel·lar-se.Després d'un any i mig de treball gràfic i de documentació, Paco Roca ha aconseguit reflectir ambgran fidelitat l'ambient de l'època i recrear-ne els protagonistes amb un gran realisme."No és casualitat -exposa en el pròleg Antoni Guiral, prestigiós estudiós del mitjà- que Carlos Conti,Guillermo Cifré, Josep Escobar, Eugenio Giner i José Peñarroya fossin els elegits, o els autoelegits.Eren autors de personatges populars amb prestigi, com Carioco, Tribulete, Carpanta, l'inspectorDan o don Pío. Alguns havien estat educats en la República, tots havien patit en directe la GuerraCivil; hi havia qui fins i tot havia lluitat en el bàndol perdedor. S'havien format en un entorn queresponia a l'esperança".Guiral destaca especialment el treball de L'hivern del dibuixant en tant que és una de les "poquíssimesaproximacions a aquesta història, a la dels historietistes i les seves vivències. Paco Roca l'ha fet ambafecte i respecte, però també amb realisme i coherència amb el que explica. No tot és bonic, peròla veritat a vegades és dolorosa". És clar que la llista dels "actors" protagonistes de L'hivern deldibuixant és força més llarga que els esmentats més amunt: Rafael González, Vázquez, Víctor Mora,Armonía Rodríguez, Segura, Nadal, els germans Bruguera, Bernet, Ledesma, Ibáñez, Raf, Nené...En certa manera, confessa el mateix Paco Roca, aquesta és l'obra que sempre havia volgut fer: "elstebeos de l'Editorial Bruguera són els que em van fer començar a estimar els còmics i, com moltsde la meva generació, de les anteriors i de les posteriors, vaig créixer amb tots els seus personatges;Capitán Trueno, Mortadelo, Zipi y Zape, Anacleto... Des de petit em preguntava què hi havia aldarrere, com eren els seus creadors, com treballaven i com era aquella editorial".L'hivern del dibuixant ha servit d'alguna manera per complir el somni infantil del dibuixant valencià,especialment en la part de la intensa tasca de documentació que ha hagut de dur a terme: "Unir elstrossos de la història a partir dels records de dibuixants i altres persones relacionades amb l'editorialper intentar ser el més fidel possible als fets ha estat la part més complicada d'aquest àlbum, peròtambé la més apassionant", subratlla Roca.
Me considero uno de esos privilegiados que ha conseguido vivir de su sueño infantil. Desde pequeño quería trabajar dibujando y en la actualidad compagino la ilustración con el cómic.
Como ilustrador he hecho todo tipo de trabajos desde publicitarios a editoriales pasando también por el mundo de la prensa en el que he publicado entre otros sitios en el suplemento cultural Babelia y El Semanal de El País, la revista Rock de Lux, Cinemanía, Efe Eme?
En cuanto al cómic, comencé publicando en la revista española El Víbora. A estas colaboraciones siguieron los álbumes: GOG (La Cúpula, 2000); El Juego Lúgubre, (2008) una visión personal del pintor surrealista Salvador Dalí; Hijos de la Alambra (2007), historia de aventuras sobre un pintor del romanticismo francés del siglo XIX que visita la Alambra; El Faro, (2004) una historia con la guerra civil como telón de fondo y premiada al mejor guión realista por el Diario de Avisos de Tenerife, el decano de los premios de cómic que se otorgan en España; Arrugas (2007), que trata sobre el Alzheimer, la vejez y la soledad y que entre otros premios ha conseguido el de Mejor álbum y Mejor Guión en el Festival de Cómic de Barcelona, El Premio Nacional de Cómic y los premios al mejor álbum en los festivales de Lucca y Roma; Las Calles de Arena (2008), trabajo que trata sobre el destino y la absurda sociedad en la que vivimos; Emotional World Tour (2009), diario de la creación de Arrugas; El invierno del dibujante (2010), historia que recrea la vida de los dibujantes de cómics en la España franquista y que ha obtenido el premio de Diario Avisos de Tenerife, el premio al mejor guión y mejor obra española del Salón del cómic de Barcelona y mejor obra y mejor guión en Expocómic; Memorias de un hombre en pijama (2011), recopilación de las páginas dominicales aparecidas en el periódico Las Provincias y La Metamorfosis (2011), libro ilustrado de los relatos cortos de Franz Kafka.
Para la televisión he hecho sketch y cabeceras para algunos programas.
En la radio colaboro todas las semanas desde hace años en una tertulia radiofónica en Punto Radio Valencia.
He colaborado como guionista y diseñador de personajes en la adaptación al cine de mi novela gráfica Arrugas.
En los últimos años no paro de viajar impartiendo talleres y dando charlas sobre mi trabajo en lugares como Santo Domingo, México DF, París, Roma, Helsinki, Tokio, Manchester, Edimburgo, Mantova, Praga, Pozoblanco, La Puebla?